la necessitat de les paraules.-

La subtilesa de les paraules es perd quan arriba una certa època. Es tornen fosques i fereixen. Són l'element principal de la desfeta dels cossos. Totes desprenen un cert aire de negativitat, s'apropen a la realitat i escriuen històries per recordar. I això és el que dota de bellesa tots els mots emprats; recorden. Sovint llegeixes però moltes més rellegeixes. Recordes el bon gust d'aquella història, l'aroma que desprèn aquell relat i l'essència d'aquell conjunt narrat. Són joies que alguns obliden i altres s'esforcen per tenir presents. I quan això ocorre, és indiferent que les paraules siguin optimistes o no. Quan rellegeixes, l'únic important és recordar, gràcies a tot el que hi ha escrit, la sensació d'aquell dia exacte, els sentiments que es van despertar un matí de març o la impotència d'aquella nit d'hivern. Aquesta és la màgia. Quan s'utilitzen correctament, les paraules són un regal als ulls de qui les saben apreciar.

En canvi, és molt millor quan les paraules es converteixen en un regal pel cor. A vegades s'aconsegueix quan llegeixes aquella frase d'algú que et fa reflexionar. Quan veus el desig d'un nen escrit en un simple tros de paper. Quan desxifres les ratlles d'algú que no sap escriure però saps què volen dir. En aquestes ocasions, les paraules no són només un regal pel ulls, van més enllà. Es recorden per sempre perquè han quedat gravades en un cor que necessita nutrir-se d'elles. Però quan les paraules surten d'un mateix, això no es pot explicar. La necessitat d'escriure i escriure. Tanques els ulls i imagines la primera frase del text però, sobretot, l'última. Alguns deien que el principi és important; d'altres, el final. Jo crec en un final. Potser la tendència negativa a que tot acaba i que poques coses comencen, per això el final guanya.

Aquest desig incandescent que mai s'apaga, els projectes a llarg termini d'un munt de pàgines relatades, els primers intents de contes... És apassionant. Però es necessita molt més que passió i vocació. Es necessita saber... i d'això encara estic lluny. Tot just abans de començar, havia imaginat aquest text. No sabia com començar, però sí com acabar-lo. Volia donar-li un cert aire però no he estat capaç. T'adones que vols fer molt amb elles però se't resisteixen. T'agradaria que parlessin per elles soles, que la construcció de la frase fos fàcil i tendre. Que el conjunt fos pletòric. I, sense capficar-te en el que has anat escrivint, veus que t'allunyes de la idea original perquè no en saps més. Només que les paraules són el refugi per unes mans que anhelen companyia i un cor maltractat. Però aquest cor sempre gaudeix quan escriu.

Algú ja es va adonar de la vida secreta de les paraules*