miércoles, 31 de diciembre de 2008
adiós Ocho.-
viernes, 26 de diciembre de 2008
la necessitat de les paraules.-
En canvi, és molt millor quan les paraules es converteixen en un regal pel cor. A vegades s'aconsegueix quan llegeixes aquella frase d'algú que et fa reflexionar. Quan veus el desig d'un nen escrit en un simple tros de paper. Quan desxifres les ratlles d'algú que no sap escriure però saps què volen dir. En aquestes ocasions, les paraules no són només un regal pel ulls, van més enllà. Es recorden per sempre perquè han quedat gravades en un cor que necessita nutrir-se d'elles. Però quan les paraules surten d'un mateix, això no es pot explicar. La necessitat d'escriure i escriure. Tanques els ulls i imagines la primera frase del text però, sobretot, l'última. Alguns deien que el principi és important; d'altres, el final. Jo crec en un final. Potser la tendència negativa a que tot acaba i que poques coses comencen, per això el final guanya.
Aquest desig incandescent que mai s'apaga, els projectes a llarg termini d'un munt de pàgines relatades, els primers intents de contes... És apassionant. Però es necessita molt més que passió i vocació. Es necessita saber... i d'això encara estic lluny. Tot just abans de començar, havia imaginat aquest text. No sabia com començar, però sí com acabar-lo. Volia donar-li un cert aire però no he estat capaç. T'adones que vols fer molt amb elles però se't resisteixen. T'agradaria que parlessin per elles soles, que la construcció de la frase fos fàcil i tendre. Que el conjunt fos pletòric. I, sense capficar-te en el que has anat escrivint, veus que t'allunyes de la idea original perquè no en saps més. Només que les paraules són el refugi per unes mans que anhelen companyia i un cor maltractat. Però aquest cor sempre gaudeix quan escriu.
Algú ja es va adonar de la vida secreta de les paraules*
miércoles, 24 de diciembre de 2008
¿tú tienes navidad?
domingo, 21 de diciembre de 2008
cuando Nunca es optimista.-
sábado, 20 de diciembre de 2008
una vida de película.-
Hay ocasiones en que una noche nocturna se convierte en imperfecta cuando sólo existe una película. Puede ser extraña, a veces para olvidarse de alguien e, incluso, para descubrir lo que hay más allá.
Algunas protagonistas responden al nombre de Elizabeth, y poseen una abrumadora belleza. Otras son tiernas como Sam, que sólo quieren hacer algo original. Ellos, en cambio, acostumbran a ser caballeros oscuros, tienen por nombre tres dígitos o tienen en su vestuario un sombrero como algo fijo. Así son los personajes de ficción, aunque a menudo plagian frases de mortales.
El séptimo arte tiene la capacidad de describir una vida en 65 minutos, tentar a jóvenes a ser capaces o domar al indomable. Nos habla de vacaciones hechas a medida o venganzas que se acaban convirtiendo en declaraciones de amor.
Pero lo mejor de este arte son los diamantes en bruto. Aquellos que quedan relegados al olvido pero que, en realidad, son el principio de un todo. Muchos no recuerdan a Mufasa ni a los niños que algunos han acabado perdiendo. Pues cometen un gran error. Pero junto a todos ellos, que se guardan con un grato recuerdo, aparecen los noveles. Aquellos peces grandes que consiguen que creas que la inmortalidad de un hombre es posible o besos eternos con sabor a arándanos y helado de vainilla.
Y es que la esencia del cine reside en darse cuenta de que la ficción no está tan lejos de la realidad; a veces los protagonistas piensan como los espectadores.
Las películas son la ciencia del sueño*