lunes, 16 de agosto de 2010

la connexi0.-

El darrer que vaig escriure en aquestes terres va ser et vull. Expressament per a ell. Recordo que ho va llegir davant meu. D’allò ja fa gairebé un parell de mesos. Aquest temps de diferència m’ha servit per conèixer una realitat que ni feta a mida. Sobretot, una realitat a dos. La seva i la meva conflueixen en un punt per a ser-ne una. Aquest matí em llegia, em traduïa, una frase d’un dels meus mites. Inclús la més bella història d’amor té final. No li he dit res però de seguida m’ha vingut al cap una capsa de cavallets surant sobre un bloc de formigó. Molts han estat els que han llegit aquesta frase, escrita a mà. Com realment s’han d’escriure les coses que valen la pena. El cas és que segur que la majoria dels que ho han llegit han pensat que la frase desprenia tristesa. S’equivoquen. Simplement és el que sempre passa. Tot té un final. El millor dels finals és arribar-hi amb la persona que vols. Per això m’ha vingut al cap aquell jeux d’enfants. Sempre m’he fixat en les traduccions de llibres i pel·lícules. D’aquesta, Jeux d’enfants, la traducció és un greu error. Sembla que la paraula nen, quan arribes a una certa edat, ha de desaparèixer. Llestos tots aquells que tot i que comenci per n la trobem en les primeres pàgines. És el seu cas. I el meu. Per això vam coincidir un dia d’hivern. Els dos, conscients, de voler seguir pel mateix camí. Entre aquell et vull de mitjans de juny i aquest et segueixo volent encara més han passat coses genials. I sinó, recorda una cançó. És la banda sonora d’una pel·lícula que considerem molt bona. Principalment perquè seran pocs els escollits que l’entendran. I és que mai ens han agradat les coses fàcils. Suposo que per això, a dia d’avui, les coses són com són. Sovint penso en aquella frase... lo de rendirse lo dejamos para otros. Aquests dos mesos, en el còmput global, han estat genials. Un ho coneixia tot. L’altre... tot per conèixer. Però amb un gran guia. I adonar-se que la connexió d’una tarda plujosa no va ser casualitat. Des de llavors, han descoberts molts més punts en comú que, quan els troben, no poden deixar de somriure. És la complicitat en la seva màxima potència. Un article de cap de setmana parlava de la connexió entre bessons. Allò de saber què està pensant l’altre sense dir-ho. Llàstima que quan vaig llegir l’article feia setmanes que havia estat publicat. Això no només passa entre germans bessons. Passa quan una tarda de diumenge estàs gaudint de la seva companyia en una platja genial. Passa quan, de sobte, sona una cançó i penso en el títol fins que la propera nota em diu que m’equivoco. Passa quan mil·lèsimes de segons després em mira i em diu creies que era una cançó i resulta que no. Encara em sorprenc quan ens passa això. Però llavors penso que realment estem connectats. Per això, si una nit veiem una pel·lícula amb una actriu francesa que ens delecta, escoltem cançons franceses mentre jo em deixo portar quan ell les canta... La pel·lícula de la que tothom parla no podia tenir cap més actriu que no fos ella ni cap cançó que no fos la que vam escoltar la nit anterior. Senzillament, connexi0. És un petit regal que ens ofereix qui ens va començar a escriure. Tot podria haver anat molt més ràpid però el resultat hagués estat nefast. N’estic segura. Estem segurs. Mai vam desistir. La recompensa, dies i dies al seu costat. La recompensa, non, je ne regrette rien des d’una butaca d’un cinema. La recompensa, despertar-me i veure’l. La recompensa, un dilluns de juliol observant com cau el dia i veient la sortida de la lluna plena. Sap greu però no és una història qualsevol. No és una història a l’abast de tothom. Aquell que ens va començar a escriure va intentar-ho amb altres parelles. Fins que un dia ens va espiar, perduts per la ciutat. No va gosar apropar-se. Simplement ens va observar i les paraules van sorgir. Després vam ser nosaltres qui vam seguir escrivint la nostra pròpia història. Una història que té gust a somriures, a carícies, a mar... Que olora a plors, a nits màgiques, a xerrades llargues. Que és suau, agraïda i dolça. Una història sensacional. El millor de tot... ell ja ho sap.
א