domingo, 16 de diciembre de 2007

l'enyorança d'un mot.-

És quan arriba el nadal que em marxen les il·lusions. És quan els nens corren, que el meu món s'atura. És quan les llums del carrer, dels arbres i dels balcons il·luminen totes les cares, que la meva es torna fosca. És quan la més tendre imatge em comporta el més enyorat record. És quan més anhelo tornar enrere en el temps, que el temps ja ha avançat massa ràpid. Voldria dominar el temps. Accelerar tots aquests dies que molts esperen d'un any per l'altre. Passar per alt els dies marcats de color vermell al calendari i, de cop i sense adonar-me'n, viure ja a finals de gener.

De petita, el nadal era anar a la terra de la mama i veure moltíssima gent que es reia del meu català. Era passejar de la teva mà pels carrers il·luminats de Barcelona. Era il·lusionar-me amb la més mínima tonteria, perquè el nadal encara era una època on la tendresa de cada moment feia interminable l'estimació que et tenia. M'ajudaves a pelar el raïm i em donaves un cop de mà si, a la vuitena campanada, encara em quedaven més de sis grans de raïm. De petita, era quan em deies feliz año María.

De gran, els nadals han perdut la màgia. És quan l'enyorança creix dins meu, acompanyada de la nostàlgia. És quan més m'enfado amb el món. És quan més desitjaria tornar a tenir-te al meu costat. És quan tothom parla de família i jo només penso en tu. Saps, de gran, els nadals són la prova més dura que encara mai he superat amb èxit.

Echo de menos decir papá*

3 comentarios:

Arturo dijo...

...no hem mereixo, ni jo ni ningú, comentar aquest blog... la veritat és que mai to dic però t'admiro molt...
a mi tmp m'agrada el nadal, però posant-m'hi a pensar no hem mereixo que no m'agradi...


la última frase m'ha posat els pels de punta.
un petó molt fort

Betty dijo...

Llegia i llegia i els ulls se m'anaven entelant... Jo, com l'Arturo, també crec que no tinc dret a queixar-me de la presència de les festes.

El teu escrit, així com el comentari que vas deixar-me al blog, m'han emocionat. Només puc dir-te que sento molt aquesta gran pèrdua: els pares sempre es necessiten! I tan sols puc oferir-te en la distància, en aquest món que són els blogs, una abraçada que et dongui la força suficient per passar aquests dies!

Ànims María, que allà on sigui està orgullós de tu!

Betty dijo...

P.D.: Per cert, m'he pres la llicència d'afegir-te a la meva llista de blogs. M'encanta tot el que escrius i m'he convertit en una habitual del te espai. La seva lectura sempre et deixa alguna cosa al cor.

Una abraçada!