jueves, 7 de febrero de 2008

autèntic i genuí.-

Abans de néixer, a mi m'esperava el millor regal de tots; tu. Sé que ningú et coneix com jo i que amb ningú estàs tant bé com amb mi; per això ens hem convertit en una parella perfecta. Sóc la persona més privilegiada perquè puc gaudir de tu quan vull, sempre estàs al meu costat, mai em deixaràs ni em traïràs. I no acabo d'entendre perquè no ets el model de germà estipulat. Per mi ets més que un model, senzillament ets perfecte. Sé que no exagero. Jo et conec de veritat i sé el que em dic. No seré capaç de fer ressò del què realment signifiques per a mi, però crec que tu ja ho tens molt clar. Sens dubte, ets una de les persones que més m'estimo.

L'hivern de fa vint-i-vuit anys, vas ser el primer en arribar aquella casa. Eres el tercer d'una família de quatre que molt d'hora va quedar-se només en tres. Una negligència mèdica es va encarregar de no deixar-te crèixer sa, però encara et va fer més fort i preciós. Tot sovint, penso en com deuria ser aquell set de març del 80... La part més egoista del meu ésser s'alegra, en la mesura que sigui possible, el curs que, després d'aquell fatídic matí, van prendre les coses.

Has estat el pilar fonamental sobre el que he anat creant la meva persona. Sense saber-ho, m'has anat moldejant. Les teves ganes de viure, la teva manera de viure, els moments difícils, aquells més dolços i un llarg etcètera, m'han ensenyat que, amb tu, el món és un lloc molt més fàcil on viure. Ets només el meu tresor. Mai, ningú, et podrà conèixer com ho he fet jo. A vegades, quan parlo amb la mama de tu, s'enfada perquè sap que m'estimes més a mi que a ella.

Ara mateix estic escrivint al teu costat. Estàs adormit i no t'adones de res del que ocorre al món. Encara que estiguessis despert, sóc conscient que vius en un somni profund. I jo sóc l'encarregada de fer, de tot plegat, el somni més dolç només per a tu. Sovint penso en totes les coses que t'has perdut, que no t'han deixat viure. En el fons, no saps res de la vida, potser no saps ni què és la vida. Però, per altra banda, sé que coneixes sentiments que molts han oblidat. Estimes de debò, no enganyes ni deceps mai... tens una personalitat que molts envejarien.

De tots els moments teus i meus no sé amb quin em quedaria. Dins la meva retina, n'hi ha uns quants que, per molt que passin els anys, mai oblidaré. Però el més impactant de tots va ser aquell 3 de gener quan et vaig preguntar a on estava el pare. El vas buscar amb la mirada i, finalment, em vas tornar a mirar a mi. Desconcertat perquè no l'havies trobat, en arribar a casa el vas seguir buscant. No sé si realment entès què va passar, però a partir d'aquell moment no hi ha dia que passi sense que li fem un petó a la foto. Tu també saps què es trobar a faltar.

El que més m'agrada de tu es quan em mires i rius sense motiu aparent, quan et pregunto si m'estimes i em fas un petó sense pensar-t'ho dues vegades, quan em fas guapa, quan m'abraces molt fort, quan em mires de reüll si em sents plorar o quan em mires d'aquella manera com si entengeussis tot el que t'estic explicant.

Sens dubte, el millor de tot, ha estat tenir dos Guillermos a la meva vida.

T'estimo wilio*

4 comentarios:

Anónimo dijo...

a quedat clar que els meus comentaris ja no tenen "credivilitat" però aquest és (i crec que ja ho serà per sempre) el millor text que has escrit. Me l'he llegit ja 4 vegades i encara els pels estan com la primera vegada que me l'he llegit.

un petonet mim, i una abraçada pel guillem (i un 3er FELICITAAAATS)

Floc dijo...

FELICITATS al teu Guillem! Un text culpidor, com sempre! Com a l'Arturo, la meva pell de gallina encara es manté després d'haver-lo llegit un parell de vegades. Gaudeix d'aquest germà que tens, que com els germans no hi ha ningú! Això ell ho sap segur, que no pot tenir més sort de tenir una germana com tu!

Una abraçada!

Anónimo dijo...

Una casualidad hizo que un día entrara en tu blogg ....... vaya sorpresa, hacía tiempo que las palabras escritas no llegaban a mi de esa manera tan profunda, cuánto más leo, más increíble me parece tu manera de escribir, sin duda, tienes un don que poca gente posee. Y este comentario que te dejo es tan solo para que sepas que alguien totalmente anónimo y ajeno a tu vida como yo, se emociona con cada uno de tus relatos. Gracias por regalarme, sin tu saberlo, todos los buenos momentos que paso en este blogg.
Una admiradora
San

María Gómez dijo...

Gracias por tu comentario y por pasarte por mi blog! De todas maneras, no creo que posea un don, simplemente que disfruto mucho escribiendo, y supongo que eso se nota en msi textos.

Espero que los próximos relatos también sean de tu agrado.