lunes, 12 de mayo de 2008

sense rumb.-

Diuen que és d'admirar; alguns, que és valenta i d'altres, estan orgullosos. Tots tindran la seva part de raó. Igual que aquells que creuen que no és res rellevant ni té cap característica especial. Jo, prefereixo quedar-me al marge i no descriure-la, potser per tot el que sé d'ella. Però avui, durant una passejada sense rumb, per carreteres connectades entre sí, però separades del conjunt, he pensat en ella. És, més o menys, com aquestes carreteres. Està interconnectada a altres xarxes, però està sola. Ella és carretera d'un sol carril. Ha sofert algun que altre accident important i varis incidents. Potser, per tot això, l'asfalt comença a estar gastat i no és bo conduir per ella. És una sensació estranya. Més que una sensació, és un sentiment. És el buit, una altra vegada. És donar un pas i, sí, potser sí, potser d'admirar. Però, per què? No en treu res. Després del darrer incident, una altra vegada, és començar a forjar la carretera des del principi.

L'asfalt va començar a dibuixar-se de manera uniforme després del darrer terratrèmol de 7 graus de l'escala de l'amor. Van ser necessaris molt mesos però, per fi, la carretera tornava a ser transitable. Encara que no per a tothom. Però ja era un avenç en aquest món en què tothom es basa en les noves tecnologies, però encara hi ha qui prefereix ser tradicional. Malgrat tot, només es va asfaltar perquè potser no valia la pena arreglar-la en la seva plenitud. Potser no era necessari pintar les ratlles ni marcar les distàncies reglamentàries. I així va ser. No hagués pagat la pena perquè ningú torna a passejar per aquesta carretera. Esforços que no tenen cap mena de recompensa. Intents de superació que acaben sent un enfonsament en potència.

Avui, mentre conduïa sense rumb ni direcció marcada, he pensat que necessita un replantejament seriós sobre tot en general. Durant molt de temps, va ser carretera transitable d'un sol carril. Ara però, segueix sent d'un sol carril, però sense cotxes. I per què no pot ser de dos o tres? M'he imaginat molt per sobre la situació, i han sigut tres els segons que he trigat en esborrar aquesta imatge de la meva ment. Si això s'acabés realitzant, ella perdria tota la màgia. Deixaria de ser ella i perdria l'encant. Però això no pot passar mai. Ella ha de seguir tenint aquesta característica. Rebrà més xocs, alguns amb conseqüències greus i altres que seran més superficials, però per cap mal, per greu o dur que sigui, afegirà més carrils a la seva vida. Sigui qui sigui el conductor, sempre n'hi haurà un a qui li mostrarà el camí infinit. Aquell per a qui serà carretera de destí desconegut però sempre controlat.

"Si m'escoltessis, t'explicaria la segona part del secret. Et diria que, a vegades, canviar de rumb és la millor solució; que no una fugida. De la primera part del secret ja n'estàs al corrent."

Tot torna a ser gris*

2 comentarios:

Arturo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Anónimo dijo...

buf..Comentario suprimido..? ejem...