...sn...-

Els cargols viuen a l'espera de les gotes de pluja. Són la força que necessiten per tirar endavant, el motiu principal per aixecar el cap. És estrany. Tu i jo, en dies de pluja, ens enfonsàvem. Però, com els cargols, mica en mica sempre avançàvem. I ara també ho tornarem a fer. En aquesta carrera de fons que tot just has començat jo et porto una certa ventatge, però els diumenges segueixen sent el meu punt feble. Ara però, els podem dedicar a mirar com plou, o com surt el sol, però les dues. Amb un cafè calent i un munt de records a l'esquena. Sovint penso en tot el què em lliga a tu. Faig un resum i pel meu cap passen tota una sèrie de seqüències imborrables. A vegades, depèn del moment del dia, deixo caure alguna llàgrima o rellegeixo cartes i miro fotografies. Però sempre amb un somriure.

Primer de tot, t'hauria de demanar disculpes per com ha anat tot això nostre en els darrers mesos. Però tampoc ha estat tan desastrós si, quan tornem a parlar, sembla que fos ahir el dia de la nostra darrera conversa. Després t'hauria d'explicar algunes coses, però més o menys ja n'estàs al corrent. Abans d'això però, jo crec que t'escoltaria i t'escoltaria. És mentida, no faria res d'això. Quan et vegi d'aquí poc, d'aquí molt poc, el primer que faré serà abraçar-te i dir-te que t'estimo. Dir-te que t'he trobat molt a faltar però que sempre t'he sentit a prop. Agraïr-te que mai hagis marxat del meu costat. De camí a una taula, i després de demanar dos cafès, xerraríem. De tot i de tothom, però sobretot de tu i de mi.

a s s e q u i b i l i t a t

s o m n i s

i n f i n i t

e n. e m p.

s a u d a d e s

Tot això és i serà nostre. Per molt temps que passi, moltes primaveres que floreixin, estius i tardors que desapareguin i hiverns que es tornin freds, sempre tindrem uns punts en comú. Missatges que no t'esperes, cartes de nadal, escrits de comiat... Una part de la meva vida està lligada a tu. I tinc ganes de recordar-ho plegades. Fem un cafè?

Sempre serem EnEmp*