domingo, 27 de abril de 2008

La sort del meu destí.-

La sort del meu destí no és l'inici d'una parrafada filosòfica. Correspon al títol del darrer llibre que m'he llegit. Potser és un títol que molts desconeixeu, i d'altres l'heu passat per alt. En canvi, jo tenia molt clar que aquest llibre l'havia de llegir. Primer, pel protagonista. Segon, pel seu lligam amb el continent oblidat, aquell que jo tant estimo i que cada dia que passa tinc més ganes de tornar-hi. Però bé, anem per parts. Des que tinc ús de raó, he tingut predilecció pel motociclisme. Les motos no han format mai part, directament, de la meva vida, però sempre he tingut un vincle especial. Un dia, sense recordar ben bé perquè, vaig descobrir una carrera veritablement apassionant. Jo encara no havia trepitjat les terres africanes, però aquelles imatges de motos barallant-se amb la immensitat del desert i la bellesa de les dunes, em va captivar. La propera vegada que vaig veure aquella carrera, jo ja sabia què era passejar pel continent negre. Però no com la majoria de gent que el visita, sinó com els esportistes que corren el Dakar; que veuen l'Àfrica des de dins i com és realment. Havia conegut Àfrica vivint en la misèria i sent conscient que era un dels millors racons del món per viure, per molt que us sembli impossible. Allà potser no hi vaig trobar no aigua corrent ni electricitat, però vaig trobar la felicitat en estat pur. A partir d'aquí, vaig seguir amb certa periodicitat què era de tots aquests pilots que s'endisaven al desert per arribar al llac rosa. Però un dia, una notícia em va travessar l'ànima. Em feia por seguir tota la informació, fins que un dia, la resolució va ser clara i no van deixar lloc al dubte; acabaria en cadira de rodes.

La sort del meu destí és el llibre que ha escrit Isidre Esteve. Quan tanques el llibre, t'adones que entre les mans tens molt més que un simple exemplar; tens una lliçó de vida. I no us penseu que el sobrevaloro. Comença explicant aquell moment en què es va trobar una pedra en mig del camí, aquella pedra que li va capgirar la vida. A mesura que vas llegint, vas trobant la tendresa amagada entre les paraules escrites per algú que sap valorar la vida. El curs de la història és tan sincer, que en cap moment sents pena per ell, simplement, cada vegada que passes una pàgina, l'admires una mica més. I no us penseu que el tinc sobrevalorat. A més del relat del seu accident i de la seva trajectòria com a pilot, hi ha una part molt important dedicada a aquesta carrera que glorifica a tot aquell que la disputa. Però la glòria no l'aconsegueixen per les etapes que guanyen o per la posició final en el ránquing. Aquesta carrera els glorifica perquè, per uns dies, comparteixen els seus moments amb la gent del continent eternament oblidat. Per molts, un cop coneixen la realitat africana, n'estic segura que deixa de ser una simple carrera. Quan llegia els paràgrafs que desprenien cert aire africà, les descripcions de les nits a Mauritània o alguns moments viscuts amb la gent d'allà, moments imborrables de la retina i de la memòria, pensava en totes aquelles setmanes que jo vaig poder compartir en una petita aldea moçambiquenya.

La sort del meu destí és un llibre que moltes persones haurien de llegir. Primer, per valorar què és això que anomenem vida. Segon, per conèixer de primera mà què és viure la realitat de l'Àfrica. Tercer, perquè demostra que jugar el paper de víctima no és el paper protagonista que hem de triar per rodar la pròpia pel·lícula. Podria seguir enumerant les meves raons, però clar, aquestes són les meves raons. Quan ahir vaig tancar el llibre, vaig tenir l'obligació de donar a conèixer tot el que havia llegit. Jo tenia molt clar que me'l llegiria però, moltíssima gent se l'hauria de llegir.

A la meva vida hi figura un heroi; però en el duel amb la dama negra ho va perdre tot. Tu ets l'heroi de la teva pròpia vida perquè vas aconseguir vèncer aquest duel.

Soy el amo de mis destino
Soy el capitán de mi alma*
[William Henley]

2 comentarios:

karmeta dijo...

Nunca un profesor me ha dicho algo tan...bonito y a la vez inquietante.... "tú destino está en cada cruce".

Nunca olvidaré el momentazo tertulia.

Arturo dijo...

...ja tens un altre llibre a deixar-me... i ja són 3 mínim.
Suposo que un valora moltes coses a partir de l'experiència dels altres, i aquest noi no sé si podrà dir-nos tan bé com tu el que es el *Asteroide, però segur que ens pot explicar com valorar la vida.





jo tmp sobrevaloro mai cap cosa que llegeixo ;P

un petonet