jueves, 21 de enero de 2010

una estona de sol.-

Aquest matí s’ha despertat d’hora. Darrerament li costa molt agafar el son però, encara més, dormir unes quantes hores seguides. Es desvetlla. I aprofita per pensar, per somiar desperta, per mirar-lo i escoltar la seva respiració. És estrany però, s’està fent gran. I no em refereixo a ella, sinó a qui dorm plàcidament com si d’un nadó es tractés. Una paradoxa més d’aquesta vida, imagino. Encara no era hora de despertar-lo i ha agafat un llibre per amenitzar l’estona. Però no ha llegit ni una sola ratlla. El cap estava per altres coses. I s’ha disposat a escriure’l. Fa dies que no ho fa i ella també ho troba a faltar. Però aquell que dormia plàcidament, en no notar una presència a prop, s’ha despertat. Després, el ritual de cada matí. I més des de fa un parell de dies. Però li agrada. La recompensa, un petó de bon dia. Un somriure de bon dia. Una carícia de bon dia. En realitat, qualsevol cosa que vingui d’ell és una recompensa. Ell, ben guapo, a punt per sortir. Ella, amb uns texans i una suadora, a punt per portar-lo. Dues persones que, segons qui les miri, només en veu una. Quan algú li fa saber aquest pensament, s’encongeix. No sempre podrà estar al seu costat. I li fa por. Té molta por de deixar-lo. Alguna vegada ha intentat imaginar-se el moment però li és impossible. Abans de marxar, ell li torna les claus i li fa un petó. El comiat és ràpid, que tinguis un bon dia... i porta’t bé. I un somriure que resumeix fins les cinc. Però fins que el rellotge no marqui l’hora, ella es deslliura. I, avui, ha buscat l’estona de sol.
El trajecte, el de sempre. La música, la desitjada. El destí, el mateix blau. Per sort, avui lluïa el sol i l’estada ha estat molt agradable. Poc després de sortir del cotxe, el primer que ha fet ha estat descalçar-se. Volia notar la sorra, la fredor de l’aigua. Perquè ho estava. Un passeig vora el mar. Tranquil. Ella, el passeig, el mar. Un conjunt gairebé perfecte. Ella ho necessitava. No la perfecció sinó la tranquil·litat. El sol ha estat un bon aliat. Només ha necessitat la suadora i una samarreta. I descalça, sobretot descalça. Allà on mirés només ha trobat blau. Precisament el que volia. Aïllar-se de tot i adonar-se’n que el sentit que sovint creu inexistent simplement és que es perd. Però torna. Després del passeig, una roca. Asseguda, amb els peus acariciant el blau del mar, ha mirat absorta l’infinit. O allò que gairebé tothom coneix com horitzó. Ella s’estima més canviar-li el nom. Sempre li ha sorprès que sembli la fi del món quan, en realitat, és només una part de món. I avui s’ha adonat que l’horitzó, infinit o la ratlla dels blaus és també una lliçó. No tot el que sembla la fi del món ho és, tan sols és una part de món. Ha somrigut. Però sap que encara que només sigui una part hi ha qui no tornarà. Mirant aquella mateixa línia, però des d’una altra platja, ara farà set estius, es van acomiadar. Va ser el testimoni del llaç més íntim que mai tindrà. Ella el mirava, sentia vertadera devoció per ell. Els dos iguals. Texans mal tallats i ell, amb camisa. Sempre amb camisa. Era guapo, molt guapo. Li agradava passejar amb ell. No era amant de la platja, però aquell estiu va ser perfecte. Ningú pensava que fos el darrer. Però això no el va convertir en perfecte. Ho van ser pels moments a dos que van viure, per les estones amb llibres perduts entre les barques de la platja. Pels moments a quatre. Pels riures, pels somriures... pels records d’un estiu que mai oblidaran.
El mar seguia tranquil, però els seus peus buscaven l’escalfor del sol. S’ha aixecat i, acompanyada per un llibre, ha canviat la roca per un banc. Queda elevat. Davant, una barana. I, just davant, el mar. Mar obert. No és el primer cop que es resguarda del món allà. La intenció era llegir però no ho ha fet. Ha seguit mirant el mar mentre es deixava acariciar pel sol. L’aire, de tant en tant, també feia acte de presència. I ha pensat en la ciutat, en un cafè. En ell. Ell creu que ja no hi pensa, però s’equivoca. Ella no ho ha demostrat últimament, però segueix estant present. De fet, el troba a faltar. Al banc, ningú. Ella i un llibre que, tancat, reposa al seu costat. No sap si somriure. No sap què fer. Però en aquell racó tot sembla més senzill. Gaudeix del blau i torna a perdre’s mirant el cel. I, de tant en tant, el rellotge. L’agulla gran avisa que el final de la llibertat s’apropa. Abans de marxar, un darrer pensament. Un pensament acompanyat d’un sospir... un sospir d’enyorança. Poc pensava en aquell moment que, un dia que havia començat amb sol acabaria amb un riure que enyorava mentre el temps feia un repàs a la neu del dia. Suposo que hi haurà qui pensarà que passar del sol a la neu és poc convencional. Pot ser. No obstant, ella ho ha fet. I, en aquell moment, mentre escoltava riure, ha somrigut.
Un breu moment*

No hay comentarios: